Francesco Borromini: San

Carlo alle Quattro Fontane

Títol: San Carlo alle Quattro Fontane.

Autor: Francesco Borromini (Bissone, 1599 – Roma, 1667).

Cronologia: 1634-1667.Estil: barroc.Tipologia: església.Materials: maó i estuc.Localització: Roma

(Itàlia).

Fitxa tècnica

Obres del mateix autor

Oratori de San Filippo Neri (1637-1649)

Sant’Ivo alla Sapienza (1642-1660)

Església de Sant’Agnese, a la Piazza Navona (1652)

Biografia de l’autor

Francesco Castelli, anomenat Borromini, va ser l’arquitecte més original de la Roma barroca. El seu pare era picapedrer, ofici que el jove arquitecte va seguir inicialment, i en els anys d’aprenentatge va tallar marbre per a la catedral de Milà. L’any 1619 Borromini es va traslladar a Roma, on va començar a treballar sota les ordres de Maderno a la Basílica del Vaticà i també va col·laborar amb Bernini al palau Barberini.

El seu primer gran encàrrec va ser l'església de San Carlino. Iniciada l’any 1634, Borromini hi va aportar el seu nou concepte arquitectònic basat en el moviment ondulant, tant en l’espai extern –planta i alçat- com en la façana.

Maderno: Façana de Sant Pere del Vaticá. Bernini: Palau Barberini i escala obra de Borromini.

Descripció formal

Borromini estructura la façana de l’església de San Carlino en dos pisos. Cadascun es divideix en tres carrers a partir d’una combinació de columnes enormes, anomenades d’ordre gegant. Ambdós cossos estan separats per un entaulament que reprodueix l’ondulació creada pel joc de formes còncaves i convexes que hi ha entre els carrers laterals i el carrer central. Al pis inferior, al nínxol central, hi ha la imatge de sant Carles Borromeo sota les ales de dos querubins. Al pis superior hi sobresurten un petit templet o edicle i el medalló sostingut per àngels que trenca l’entaulament. Tant el medalló com les columnes d’ordre gegant potencien la sensació de verticalitat i, per tant, de lleugeresa.

La planta es pot definir a partir d’espai central octogonal de costats ondulats, al qual s’han afegit, a l’eix longitudinal, dos elements semicirculars –vestíbul i capella major.En alçada, 16 columnes d’ordre compost permeten habilitar portes, nínxols i capelles als intercolumnis, sobre les quals un entaulament segueix les formes capricioses de la planta i sosté les quatre voltes de quart d’esfera que cobreixen les capelles i el vestíbul. Entre les quatre voltes, s’hi articulen quatre petxines àmplies que defineixen una cúpula ovalada espectacular, decorada amb cassetons geomètrics –octàgons, creus i hexàgons- que es van fent més petits seguint les lleis de la perspectiva. Aquest recurs augmenta la sensació d’espai interior, l’amplitud del qual es veu reforçada encara més per la llum blanca que entra per les lluernes de llanternó que corona la cúpula.

Entorn i integració urbanística

El solar ocupat pel petit convent de San Carlino està ubicat a la intersecció de les antigues Strada Pia i Strada Felice, traçades pels papes Pius IV i Sixt V, en un indret que ha estat considerat un punt cabdal de l’urbanisme romà. A les cantonades de la confluència dels carrers, s’hi van disposar quatre fonts que donen nom al lloc. L’arquitecte italià va saber superar amb brillantor la irregularitat del terreny i va aprofitar les petites dimensions de l’espai on s’havia d’ubicar.

Funció, contingut i significat

San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada popularment San Carlino per les seves dimensions reduïdes, va ser construïda per l’orde espanyol dels Trinitaris Descalços, una congregació monàstica pobra i austera, la principal dedicació de la qual era obtenir fons per alliberar els cristians captius dels musulmans.L’església i el claustre (1638-1641) va ser la primera obra de Borromini en solitari i la façana (1665-1667) l’última de la seva carrera. Aquesta particularitat fa que San Carlino sigui considerada una de les construccions més significatives de la trajectòria d’aquest arquitecte. També és una de les arquitectures més singulars del Barroc italià.

Models i influències

Els models utilitzats per Borromini a l’església de San Carlino tenen com a fonts principals els últims treballs de Miquel Àngel, com ara la capella Sforza a Santa Maria Major de Roma. La façana també es relaciona amb la del temple romà d’El Deir a Petra, que Borromini podria haver vist en un dibuix o un gravat. A més, el sistema d’empetitir els cassetons a la cúpula va ser copiat del Panteó de Roma. D’altra banda, l’artificiositat i el dinamisme de San Carlino suposen un exemple magistral de l’arquitectura barroca italiana.

Miquel Àngel: capella Sforza Temple d’El Deir a Petra (segle II d. C.)