Francesco Borromini (1599-1667)

San Carlo alle Quattro Fontane

Francesco Borromini (1599-1667) Francesco Castelli va començar treballant a la cantera amb el seu pare, com a picapedrer, però aviat anà a Milà a estudiar, on tallà marbre per a la catedral. El 1619 arribà a Roma, on canvià el seu cognom pel de Borromini, i començà a treballar per un parent, llunyà Carlo Maderno, al Vaticà. També col·laborà amb Bernini al palau Barberini. Als pocs anys de treballar junts es produí entre ells una enemistat que duraria per sempre. Durant el pontificat d'Inocenci X (1644-55) guanyà la confiança del papa i desplaçà a Bernini del lloc d’arquitecte principal de Roma. Quan es nomenat papa Alexandre VII (1655-57) de nou ocupa el primer lloc Bernini i l’enfrontament entre ambdós arquitectes es fa més intens. Llavors Borromini es dedica a completar els interiors de Sant’Ivo alla Sapienza i Sant Joan de Laterà. També completa la façana de San Carlo.

Els últims temps de la seva vida va caure en una profunda depressió que el va dur al suïcidi.

Context històric Els Estats Pontificis, amb Roma com a centre, es trobaven en un moment àlgid, i les idees de la Contrareforma s’imposaven als països catòlics. Fou un segle de gran desenvolupament artístic, l’art era l’expressió del poder religiós. San Carlo alle Quattro Fontane s’ha de situar en aquesta època d’expansió i reforma urbanística de la ciutat de Roma. L’època en que els papes, a través de les manifestacions artístiques, tant religioses com civils, demostraven la seva força i poder. Les esglésies barroques van començar a ser la mostra més clara d’aquest art religiós que volia impressionar, juntament amb la seva decoració escultòrica i pictòrica.

L’obra de Borromini és molt original. Les principals característiques són: 1. Ús de l’orde gegant, de forma complementària i alternada. 2. La planta central, com la moltes de les esglésies barroques. 3. Dinamisme espacial. Aquest basat en el joc de la corba, la contracorba, l'el·lipsi i els espais còncaus i convexos, duts a la màxima expressió per reflectir moviment. 4. Ús de la llum.

5. Incorporació de l’escultura a l’arquitectura.

6. Materials simples i econòmics.

7. Esquema geomètric modular.

Sant'Ivo alla Sapienza (1642-60). És considerada l’obra mestra de Borromini.

Sant'Agnese in Agone (1652-53)

Plaça Navona, Roma

Documentació general Nom: San Carlo alle Quattro Fontane Autor: Francesco Borromini (1599-1667) Cronologia: església i claustre 1638-1641, façana 1665-1667 Localització: Roma (entre la via Quirinale i la via Quattro Fontane) Estil: Barroc Materials: pedra a l’exterior i maons, estuc i marbre a l’interior Sistema constructiu: arquitravat i voltat

Anàlisi formal: Elements de suport i suportats

Funció de càrrega: columnes gegantines que envolten el perímetre de l’església. Tots els elements participen en un únic impuls amb tendència ascensional. Sobre els capitells hi ha un entaulament amb cornisa corba. Sobre la cornisa hi ha un cos intermedi format per

arcs de mitja volta i petxines que sostenen la cúpula el·lipsoïdal.

Espai exterior

Façana dividida en dos nivells independents però relacionats

Dos pisos amb un ordre de columnes gegants cadascun i dividits en 3 carrers.

Cada pis té un ordre de columnes menors. Es completa amb un entaulament horitzontal i amb obertures en forma de nínxol. Primer pis:

porta d’accés i a sobre una fornícula amb una estàtua. Aquesta es correspon amb un medalló al pis superior.

La cornisa ondulada es repeteix a les dues plantes. A la superior forma com un frontó.

No es correspon amb la distribució interior

Les ales d’uns querubins formen com un timpà sobre el cap de l’estàtua central.

La gran alçada de les columnes i la proximitat entre elles crea sensació de moviment ascendent.

Els carrers laterals són còncaus i el central convex, per tant, cada element de la façana, i sobretot aquesta estructura ondulada, potencien el moviment.

Façana ondulada formada per entrants i sortints, còncaus i convexos.

Es capitells, basats en l’ordre corinti, torcen les volutes cap enfora en comptes de cap endins.

Contrastos de llum estudiats Dinamisme espacial: ondulació accentuada Ordre gegant Esquema geomètric modular Incorporació de l’escultura a l’arquitectura

La llum, que crea zones de clarobscur, li dona un aspecte canviant, per tant, moviment. També sensació de verticalitat i lleugeresa.

Al pis superior trobem un petit templet o edicle i el medalló, sostingut per àngels, que trenca l’entaulament.

Les zones de clarobscur fan variar l’aspecte de la façana. Al xamfrà, sobre una de les fonts, s’hi aixeca la torre campanar quadrada, dissenyada pel seu nebot.

Espai interior

La planta es pot definir a partir d’un espai central entre octagonal i ovalat, on tots els elements, sinuosos i ondulants, donen dramatisme al conjunt. A l’eix longitudinal s’hi ha afegit dos espais semicirculars, el vestíbul o entrada i la capella major.

Capella major

Entrada

16 columnes gegantines d’ordre compost suporten l’entaulament, el qual contorneja l’església seguint les capricioses formes de la planta. Aquestes columnes “modelen” el mur conferint-li un ritme propi. Per la seva grandària dona una aparença més reduïda a l’espai interior que la que té realment.

Les columnes permeten crear portes, nínxols i capelles als intercolumnis.

4 semicúpules de quart d’esfera cobreixen les capelles i els vestíbul. Entre aquestes s’hi articulen 4 petxines àmplies que defineixen la cúpula ovalada.

Petxina Petxina

Petxina Petxina

Semicúpula de quart d’esfera

Semicúpula de quart d’esfera

La cúpula ovalada és impressionant. Està formada per cassetons geomètrics (octàgons, creus i hexàgons) que es van fent més petits, seguint les lleis de la perspectiva, a mesura que s’enlairen. Així donen sensació de més alçada i amplitud. Està coronada per una llanterna que il·lumina, a través de les seves lluernes, de manera natural l’interior.

Un ocell blanc, l’Esperit Sant, sobre un fons daurat, corona la cúpula. Una altra font de llum són les finestres situades directament sobre la biga mestra, semiocultes per la decoració, que creen l’efecte que la cúpula està suspesa sobre l’església.

El petit claustre del convent és exemple de la llibertat en l’ús dels ordres que feia Borromini. Utilitzava el lèxic tradicional amb una gramàtica completament nova.

Entorn i integració urbanística El solar ocupat pel convent de Sant Carlino es troba en la cruïlla de les antigues Strada Pia i Strada Felice, traçades pels papes Pius IV i Sixt V, en un lloc considerat clau per l’urbanisme romà. A les 4 cantonades dels dos carrers s’hi disposaren quatre fonts que donen nom al lloc. Borromini superà amb èxit les irregularitats del terreny i aprofità les petites dimensions d’aquest.

Interpretació San Carlo va ser el primer encàrrec que li van fer individualment a Borromini. Els pares Trintaris, que decidiren a Madrid aixecar un convent a Roma, van encarregar un conjunt format pel convent, una església i un claustre. San Carlo alle Quattro Fontane és significativa en la seva trajectòria perquè consisteix en la seva primera església i claustre, i la darrera façana que va fer. En ella s’hi fusionen una sèrie de tradicions independents en un tot únic i coherent, suggerent i revolucionari. Borromini mostrava sempre una tècnica angoixada, insegura, insatisfeta i turmentada. El seu màxim rival, Bernini, era tot el contrari, segur i satisfet de la seva obra. Quan va acabar la façana de Sant Carlo Borromini es va suïcidar, alguns diuen que perquè considerà que l’obra no estava a l’alçada d’allò que volia expressar.

Borromini, en cada nova obra, augmentava l’elegància i la intensitat del ritme, juntament amb una gran tensió interior. La seva darrera obra fou la façana de San Carlo i se la considera com la culminació de la seva trajectòria artística. Va ser contemporània a la columnata de Sant Pere de Bernini, considerada l’obra més unitària i global del Barroc. En canvi la de Borromini ha quedat com la més discontínua, fragmentada i antimonumental. La seva façana representa la fusió en el grau més alt de l’arquitectura i l’escultura. L’ull no pot descansar, ja que pràcticament no queda paret lliure.

Borromini va preferir utilitzar materials dúctils i mal·leables (maó i estuc) en comptes dels marbres i materials nobles que se solien utilitzar en altres construccions.

Funció L’església de San Carlo a l’ordre dels Trinitaris Descalços, una congregació monàstica pobre o austera. Tota l’ornamentació pictòrica i escultòrica està dedicada al seu fundador, Sant Carles Borromeu. El centre de la cúpula el presideix l’Esperit Sant, símbol de la Trinitat.

Borromini va ser el preferit dels ordres religiosos a l’hora d’encarregar els seus edificis religiosos.

A la cantonada on es troba l’església de San Carlo hi ha 4 fonts, dues dedicades a les deesses Juno i Diana, i les altres dues dedicades als rius Tiber i Arno.

Models i influències Borromini s’inspirà en els últims dissenys de Miquel Àngel, com la Capella Sforza a Santa Maria Major de Roma. La façana s’ha relacionat amb el teple romà d’El Deir, a Petra, que podia haver vist en un dibuix o gravat. El sistema d’anar fent més petits els cassetons a la cúpula el va treure del Panteó de Roma.

3 imatges de la Capella Sforza de M. Àngel Cúpula del Panteó de Roma

El Deir, a Petra (S. II)